CARME LLASAT

INTRODUCCIÓ
Hola, som unes noies del Cor de Maria i avui et venim a fer una entrevista per veure tot el teu recorregut professional.
Bon dia

Bon dia, per començar quina és la teva feina actual?
Sóc catedràtica de física de l’atmosfera a la Universitat de Barcelona. Per tant, la meva feina és la recerca i la docència.

TRAJECTÒRIA ESCOLAR
Quina va ser la teva trajectòria escolar a primària i a secundària?
Com a trajectòria, m’agradava molt estudiar i aprendre. I per tant, si que treia molt bones notes, tant a la primària com a la secundària, amb la idea de que el que jo volia ser en aquella època, que era el meu somni, era ser membre de la Real Acadèmia de les Lletres, i pintora.

INICI EN AQUEST ÀMBIT
Ho sigui, que en aquella època no tenies clar que volies ser física?
No, jo fins a quart de batxillerat, que era quan jo tenia 14 anys, la meva idea era dedicar-me completament a l’estudi de la història, perquè m’agradava moltíssim però quan vaig arribar a quart de batxillerat, a l’escola ens van preguntar qui volia fer lletres, qui volia fer ciències i jo vaig dir que volia fer lletres i em van dir, una cosa que es bastant típica, que era: home no, amb el que tu coneixes, una cosa molt desagradable també, com que ets una persona més “empollona” i amb poques habilitats comunicatives o relacionals, has de dedicar-te a les ciències. Llavors, a mi també m’agradaven molt les matemàtiques, al meu pare li agradava molt la part de ciències i per tant vaig dir: no hi ha problema, doncs faré el batxillerat científic (14-16 anys), i aniré a estudiar llatí i història per el meu compte. En aquell moment, la meva vocació era dibuixar, m’agradava molt pintar i segueix sent el meu hobby i la història m’apassiona moltíssim, però vaig entrar en el batxillerat científic, i en aquest no tenia gaire clar que volia fer, és a dir, no tenia una vocació des de petitona de dedicar-me a l’estudi de la meteorologia, que es el que acabat fent, sinó que m’agradaven les ciències i m’agradaven les lletres, m’agradava tot, m’agradava molt el coneixement i l’art. Per tant, primer va haver una temporada que vaig dir que seria geòloga, una major gran part del temps, vaig dir que seria matemàtica, fins que vaig arribar a l’últim curs que seria el COU, que entraves als 16 anys, i a l’escola que jo vaig anar, els professors són molt importants, i el professor que jo vaig tenir de matemàtiques, no em va convèncer per fer matemàtiques, no em va agradar com ho feia, no em va agradar com ho mostrava i en canvi, els meu professor que tenia de física, doncs em va convèncer més i vaig anar cap a física. Però el que si que tenia clar en aquella època, era que jo volia ser professora i llavors, vaig dir: doncs faré magisteri i em van dir: home no, que faràs tu magisteri, has de fer una carrera superior i per tant, em van encaminar cap a altres carreres.
Un dia em van portar amb un catedràtic de la geofísica, que és l’estudi de la terra, i aquesta persona, catedràtic de la geofísica, doncs em va entusiasmar, em va agradar molt i vaig dir: d’acord, doncs, jo vull conèixer el funcionament de la Terra i vaig començar físiques per conèixer bàsicament el funcionament de la Terra, terratrèmols, volcans, tota aquesta temàtica. També quan vaig arribar ja a final de carrera , la diferència entre el professor que vaig tenir que em va donar la geofísica i el professor que em va donar física de l’atmosfera, va marcar la meva decisió final, que vaig decidir dedicar-me a la física de l’atmosfera, que és l’estudi del temps.

Creus que els professors, en aquest temps, tractaven diferent els nens i les nenes a les assignatures de matemàtiques, ciències, tecnologia?
Jo vaig estudiar primer a un col·legi, que es diu les Vedrunes, que era un col·legi de nenes i jo vinc d’una època antiga, és a dir, que jo vinc d’una època en que les assignatures que s’estudiaven a l’escola quan erets petit, els nens i les nenes feien assignatures diferents, perquè les nenes feien treballs i els nens no feien treballs, fèiem alguna altra cosa, les nenes feien una gimnàstica que era molt més suau i els nens feien una gimnàstica que era molt més dura, per tant hi havia una diferència. Però no va ser el mateix quan vaig arribar al COU, la meva primera vegada que vaig estar amb estudis mixtes, tenia 16 anys allà érem 5 nenes, em sembla, a classe i 30 nois perquè era un col·legi que abans era de nois, era un col·legi de jesuïtes, que després ja va ser mixta però en aquell moment, encara només ho era el COU. En el COU, no vaig notar cap diferència, bàsicament perquè érem molt poques nenes, ens tractaven molt bé. Jo vaig fer el COU de ciències, i de les meves companyes que van fer ciències una part doncs, actualment ara són enginyeres i estem parlant de ja molt de temps
perquè jo vaig acabar el COU al 76 i vaig acabar la carrera al 81, ja en el 76, de les noies que van sortir, una va ser directora del metro de Barcelona i ara és directora del metro de Lima, una altra d’elles és catedràtica de química, és a dir, de les que van fer COU amb mi totes elles estan actualment, en diferents àmbits d’enginyeria o de ciències a una universitat o a una
empresa.

ESTUDIS SUPERIORS
La feina que tens ara, la vas triar lliurement perquè t’agradava o pels diners i la fama que podries tenir?
No, ni la fama ni els diners, perquè jo inicialment era molt tímida, vaig haver de superar la meva timidesa i vaig lluitar molt per superar-la des dels meus 16 any si per tant, la fama no. Jo vaig escollir precisament els estudis que vaig fer , que no necessàriament estan vinculats en guanyar molt diners, així que no ho és per guanyar molts diners, sinó per la vocació
d’ensenyament i l’ànsia de coneixement, el voler conèixer. Ja que he dit, que encetant amb el que jo volia fer de petita, que volia ser historiadora que la vida és molt curiosa i per tant, tu tens una vocació, tu pots anar trobant aquell camí i per tant, jo des de la meva carrera, quan he hagut de fer recerques, ho he fet de climatologia històrica, és a dir, com va ser el clima al passat, com ha influït el clima també a la història per tant, sempre pots anar trobant el camí però realment, ni per fama ni per obligació ni per guanyar diners.

A quina universitat vas anar i perquè la vas triar?
Bé, vaig anar a la universitat de Barcelona i la vaig triar, perquè a la meva època ja et destinaven a una universitat, i amb els meus estudis, la física, em sembla que només hi havia dues universitats, la Universitat de Barcelona i la Universitat Autònoma de Barcelona. Física no són uns estudis que es facin a moltes universitats perquè no tenen tants alumnes malgrat que s’ha trobat un augment dels estudiants de física constatat des de que van començar a fer una sèrie, que es coneix com “The big bang theory” i això ha fet que es disparés el nombre d’alumnes que volen fer físiques i tenia una nota de tall molt baixa, perquè ningú volia fer física i ara té una nota de tall molt alta. Però jo havia de triar entre la Universitat Autònoma de Barcelona o la Universitat de Barcelona, i com que aquesta tenia més bona consideració doncs la vaig triar, i com que jo visc a Barcelona, ja hem va anar bé.

​

Et va costar treure’t la carrera?
Em vaig treure la carrera treballant, perquè anava donant classes a l’escola a la que jo havia fet COU i llavors, des del primer any de carrera ja donava classes de química. Llavors, vaig haver de treballar moltes hores perquè havia de combinar la meva carrera amb la meva feina de docent que per altra banda, vaig gaudir molt, perquè jo donava classes a nois i noies que tenien pràcticament la meva edat, per tant, vaig fer moltes amistat. Llavors, vaig comprovar que l’important per treure’s una carrera és una certa disciplina, dir: molt bé me la trauré, dedicaré unes hores, però estaré al 100% dedicada a allò i a partir d’aquesta disciplina i esforç, em vaig poder treure la carrera.

IGUALTAT
Quan vas voler fer aquesta carrera, algú del teu entorn et va dir que fessis una altra cosa?
No, crec que no. No vaig rebre cap queixa, els vaig dir i els va semblar molt bé.

Quantes dones hi havia aproximadament a la teva classe? Quants homes?
A veure, a físiques jo no ho recordo massa bé perquè, hi ha que reconèixer que com hi ha carreres que després hi ha la orla i tot, quan jo vaig estudiar ni orla ni sopars, i com que s’ha d’estudiar i treballar molt les relacions humanes no estan tan cuidades o no estaven, però crec que físiques estava molt a prop, i actualment segueix sent aproximadament igual, un 50% són dones, la meitat més o menys, són dones. I al meu curs, a la millor no arribàvem a la meitat però un 40% sí que ho érem, heu de pensar que hi ha pocs alumnes a física.

Quantes dones es van treure la carrera? Quants homes?
Quan jo vaig fer la carrera, que fa molta anys, tinc amigues que van abandonar la carrera perquè es van casar i llavors, es van posar a treballar, per tant, de les persones que vam començar de la meva promoció, el percentatge que van acabar va ser més alt el d’homes que el de dones, però si jo ara penso per exemple, en físiques, en les dones que estem al departament com a personal, de la meva promoció en el meu departament (que he estat molts anys), estic jo però després de la meva promoció, també hi ha dues dones, és a dir, que el nombre de dones que sortien i arribaven a ser professores era relativament alt. Per tant, a físiques no s’ha notat molt a la carrera.

​

FEINES
Després d’acabar la carrera, vas continuar estudiant o vas començar a treballar?
Bé, com sempre havia treballat, vaig continuar treballant. Després d’acabar la carrera ,el que va passar és que, quan jo feiacinquè, llavors la carrera de llicenciatura eren cinc anys, ja quan feia cinquè catedràtic de la física de l’atmosfera ja em van contractar per fer una recerca, per tant, ja vaig acabar cinquè fent una recerca i després, em vaig quedar a la universitat un any més, fent el que es deia una tesina. I després, vaig guanyar una beca de l’Estat per fer la tesis doctoral, per tant, sempre m’he quedat al mateix lloc. Sempre he treballat a la universitat.

Et va costar molt arribar on estàs ara?
Moltíssim. Aquí és on ve el problema. Perquè una cosa és les dones que aconsegueixen acabar i una altra, és l’efecte tisora, és a dir, a les universitats el nombre de dones que entren és superior, les dones que es treuen la carrera ja no és tant superior però, a mesura que anem pujant en les càrrecs, va disminuint i comencen a haver més càrrecs superiors d’homes, més catedràtics homes i quan més puges menys dones hi ha. Llavors, sí que és veritat que m’ha costat molt arribar on estic ara, jo ara sóc catedràtica de la física de l’atmosfera, he hagut de lluitar molt perquè la universitat mai ens ha recolzat i la universitat, durant molts anys i encara, les dones ens consideren en segon lloc, servim per portar el cafè, això a mi m’ho han dit literalment. Quan jo estava fent la tesis doctoral amb un congrés, em van dir que el meu lloc era servir el cafè, per tant, sí, m’ha costat molt.

PROBLEMES AMB LES FEINES
Si ens pots explicar alguna anècdota o experiència que hagis tingut?
Anècdotes, com quines? Poseu-me algun exemple.

Coses com això del cafè
Des del punt de vista de la dona, si que he tingut moltes anècdotes que avui en dia la gent s’escandalitzaria, d’anar a reunions internacionals i patir assetjament pel carrer, per part de càrrecs molt importants, no solament aquí, vull dir sinó importants a nivell europeu, llavors això més que una anècdota és una lliçó del que no hauria de ser, perquè ens segueixen veient a les dones com, no se si dir-ho, com a dones, és a dir, com res. Ara que sóc catedràtica, us diré una anècdota que em va passar fa poc, exactament la setmana passada, no fa falta anar més lluny, amb un mitjà de comunicació. Si tu vas a un mitjà de comunicació i t’entrevisten i hi ha una taula rodona, això ho he viscut i m’ho ha dit la gent que estava allà, als homes els donen més temps per parlar i més preguntes que a una dona. La setmana passada, jo estava a una calçotada del departament i li vaig fer una pregunta a un company meu sobre com podem explicar a escala atòmica el problema de l'efecte hivernacle, com el podem arribar a justificar que el diòxid de carboni sigui el que absorbeix radiació en onda llarga, va començar a explicar-m’ho, va arribar un altre company i un segon després, aquest company meu, aquest professor estava mirant i explicant la meva pregunta a l’altre company, i des de fora jo vaig dir alto i altres companys també ho van dir. Això també m’ha passat a la televisió, moltíssim en taules rodones i a conferències, el temps que li donen normalment és superior per als homes. També vaig fer una xerrada en el col·legi d’enginyers, sobre el canvi climàtic i tots els homes es van allargar i a mi em van posar l’última i no vaig poder parlar, perquè tots els homes havien estat parlant més estona de la que tocava.

Vols fer alguna recomanació per a futures noies STEM?
La recomanació és primer, has de tenir clar que per fer el que et faci il·lusió, has de lluitar, però lluitar no vol dir barallar-se amb els altres, és dir, jo estic fent uns estudis, doncs aconsegueixo treure-m’ho. La segona qüestió és, aniré endavant diguin el que diguin els dels meu entorn perquè em vull treure aquesta carrera o em vull dedicar al que sigui, pot ser la història, pot ser les ciències, pot ser la tecnologia però el primer és vaig endavant . Tercera cosa, entre nosaltres no ens ajudem com els homes, ells fan pinya, les dones no fem pinya, llavors ajudeu-vos a sortir endavant, res de trepitjar-se entre nosaltres, hem de fer pinya. I no és dir “Hem d’utilitzar el femení quan parlem”, no, el que es tracta, és quan a tu t’agafen per un congrés és perquè ets una bona científica, una bona historiadora, una bona artista no perquè ets una bona dona, que això em va passar a mi. Fa dues setmanes en un programa de radio, dirigit per una dona que una altra dona volia que anés, i jo no podia anar perquè tenia molts programes al mateix dia, cada vegada que hi ha una situació d’inundacions em truquen i jo hi vaig. Al final, la senyora em va dir pel telèfon “Quina pena que no vulguis venir perquè necessitem una dona” i jo vaig dir “No perdona, jo crec que em trucàveu perquè consideràveu que jo en sabia del tema, fos dona o no fos dona, però no que em diguis que necessiteu una dona”, perquè a la millor necessiten una dona que no valgui. Llavors hem de defensar que hem de fer el que vulguem ningú ens ha d’obligar a fer una carrera o una altre, però que la nostre vàlua està com a éssers humans malgrat després tinguem altres formes de ser, som diferents, perquè quan se’ns demani anar a un lloc a de ser per la nostra vàlua.

Algun cop t’han posat alguna restricció en el treball?
Restricció en el treball... problemes m’han posat moltíssims. Per enveges, perquè en el món universitari hi ha moltes enveges, però restriccions no. Perquè també és veritat que jo tinc molt caràcter i potser m’han posat alguna restricció i m’he l’he saltat. Però, per exemple, problemes com tardar deu anys per a poder ser catedràtica, sí. I moltes dones estan lluitant i fins i tot, algunes han mort abans de poder ser catedràtiques. Però això si, van treure places extres per homes, però per les dones mai se’ns ha fet cap ajuda.

Després de tots aquests anys de treball, canviaries de feina o continuaries igual?
M’encanta donar classes, el que he d’acceptar és que amb l’edat et vas cansant més. M’encanta rebre els alumnes al meu despatx i dedicar-los temps, tot el temps que faci falta per poder ajudar-los, per tant, crec que no canviaria això, el que canviaria, són altres punts, com les obligacions que avui en dia ens demanen per a la gestió, el que diem la paperassa, avui en dia en de justificar tot el que fem, tot són papers, això jo ho canviaria perquè a mi m’agrada estudiar, explicar, m’agrada estar aquí amb vosaltres però haver de fer justificacions cada cop que vaig a un congrés, per exemple, em demanen que enviï una foto en senyal que he anat, l’ordre del dia del congrés, els actes, el justificant en senyal que hem pagat la inscripció, tot això fa perdre el temps, cec que tothom demanaria el mateix; però també m’agradaria tornar a tenir temps per dedicar-me a la història i a la pintura.

OPINIÓ PERSONAL
Creus que és justa la societat en que vivim respecte la teva feina?
Si es justa... la paraula justa és tan complexa, però en realitat jo crec que no. En aquest cas, no respecte la meva feina, sinó primer respecte a la feina de les dones a la universitat, perquè jo segueixo veient que els directors de grup, són homes. Jo sóc de les poques directores de grup que hi ha, fan més cas als homes, per tant, això és un problema avui en dia i no és just. I després, el fet, per exemple, de que no es valora prou la docència i al càrrec que implica la docència. En el món universitari, es valora molt el publicar articles però no és valora la tasca que té el professor avui en dia, no solament com a docent sinó coma formador de tota la gent que hi va, llavors crec que això no és just que no es valori. I després crec que hi ha moltes petites injustícies de reconeixement, estem també en una societat molt de la imatge i que és reconeix molt a persones que tenen poc coneixement però tenen molta imatge, i es deixa de banda a persones que tenen molt coneixement i que estan a segon pla o a tercer pla i això fa que es creïn mites o concepcions errònies, per tant, no és just. Jo crec que és una societat que afecta a tot i que està molt encarada a la imatge i a les aparences.

Perquè creus que a les carreres de ciència, enginyeries, tecnologia, matemàtiques hi ha menys dones que homes?
A veure, a les carreres d’enginyeria ja et dic que quan jo vaig fer el COU les noies que van fer el científic i el tecnològic van anar totes a enginyeria. Jo hi ha un tema, que puc estar equivocada, que es un tema d’atractiu, sobretot a les enginyeries, és a dir, jo crec que en general aquesta capacitat d’inventar enginys tinc la impressió que la tenen més els homes i les dones tenen altres capacitats, de portar el dia a dia, d’extracció. Per exemple en el tema de ciència i en el tema de matemàtiques, funcionem millor, perquè la dona té una mentalitat molt pràctica, de treure endavant les coses, per tant, hi ha moltes dones que decideixen anar a una empresa quan acaben la carrera, abans de quedar-se a la universitat. Però jo conec moltes més científiques, que no s’ha reconegut la seva vàlua, que tecnòlogues, és a dir, enginyeres. Per tant, a mi no em preocupa tant que obligui a que un 50% d’alumnes a les enginyeries siguin dones, sinó que una noia que vulgui ser enginyera la mirin diferent, això si que és el que hem preocupa. Però jo crec que les carreres tenen més nois, altres tenen més noies i el que hem de fer sempre, és obrir les mateixes possibilitats a tothom, sigui del sexe que sigui. És a dir, magisteri, el meu fill va fer magisteri, eren molt pocs nois i doncs, és igual, els nois han de tenir les mateixes possibilitats que una noia. I hi ha enginyeries que és el mateix, perquè si que es pot menysprear, la típica frase de: vas a enginyeria per trobar novio, això es feia molt. No, això si que no. Però jo no sóc partidària d’obligar que hi hagi una cota mínima de dones, no podem obligar a una persona, hem de facilitar. I a les escoles, vosaltres esteu fent això malgrat, doncs no sabeu encara si us dedicareu això, sí que s’han d’obrir totes les possibilitats tant per nois com per noies, però després que cadascú agafi el seu camí. L’important és que el camí que faci ha d’estar al 100%, per treure-ho i la il·lusió al 100% també.

Creus que els homes ho tenen més fàcil o ho tenien més fàcil en aquella època, per treure’s la carrera?
Per treure’s la carrera? Els homes? Els homes ho tenen més fàcil, sí i per col·locar-se, sí i per ser catedràtics, sí. Ho sigui per treure’s una carrera, això ja depèn de si estudies o no, i com que depèn d’estudiar, doncs... està comprovat que les dones estudien més que els homes, per tant, per treure’s la carrera en si, no crec que regalin notes als nois, si que s’ha d’anar molt amb compte i això hauria d’anar molt perseguit, tot el que té a veure amb l’abús de professors a les alumnes o ficant-se amb la noia que porta una faldilla molt curta, hi ha professors que encara pensen que poden regalar notes a canvi de favors, això hauria d’estar absolutament perseguit, i les noies haurien de poder denunciar-ho immediatament. Però no es regalen notes ni els nois tenen més capacitats per poder treure’s la carrera. Jo crec que en aquest cas, quan comencen les carreres les dones posen més esforç, en general.

Creus que hi ha treballs, que al contrari d’aquests hi ha pocs homes i la majoria són dones?
Doncs, la infermeria, per exemple. Tot el que és més el camp de ciència humana, de cura, de formació. També tot el tema de magisteri, són camps on hi ha pocs homes. Però tornaria a dir el mateix, jo a casa meva tinc un nebot que està fent infermeria i un fil que és mestre, que facin el que vulguin i també és veritat que a les escoles, hospitals en aquest cas, no facin una diferència de gènere , perquè un home sigui infermer o mestre i totes les altres siguin dones. Però sí que hi ha carreres que tenen més atractiu per dones que no pas per homes.

Creus que això canviarà durant els anys?
No, podran haver més homes però en un magisteri seguiran havent més dones, és la meva intuïció, puc estar equivocada. Jo crec que, en un magisteri avui en dia seguirà tenint més noies que nois, però abans eren tot noies pràcticament. Que pot ser que pugin el nombre de nois fent la carrera de magisteri, pot ser, però la majoria seguiran sent noies. JO crec que és una carrera majoritàriament femenina, perquè aquesta carrera permet fer altres coses com per exemple la vida familiar o el tema de tenir cura dels altres. I crec que enginyeria seguirà sent una carrera majoritàriament masculina però amb més noies que abans. I les de ciències són les que jo crec que, seran les que estaran més igualades, crec.

Doncs, moltes gràcies per deixar-nos fer-te aquesta entrevista.
Moltes gràcies a vosaltres per l’interès.

​